PEDAGOGIA COM A SISTEMA EDUCACIÓ COMUNICATIVA
Renovació pedagógica: ajustar l'acció als alumnes
Ordenació educativa: regulació administrativa
Innovacions educatives: canvis necessaris
Entorn Social-Cultural Ambiental: Comunicacio de masses mitjans i continguts que actúen per igual sobre professor i alumnes.

Educacion como sistema (“el mitja es el missatge”)
El profesor tiene que saber cual es el interés del alumno. Tiene que darse cuenta que el alumno esta influenzado por elementos fuera del programa escolar. Para estar siempre conectado con sus alumnos el profesor tiene que entrar en su mundo. Los medios de comunicación están siempre presente dentro de la clase.
Exemplos: Las series de televisión, Facebook…
Pero el esfuerzo no tiene que ser unipolar: si el alumno no intenta interesarse por lo que le esta enseñando el profesor tampoco puede funcionar. El esfuerzo tiene que ser de los dos.
Els dos motors del sistema: persones
· Mestre: unitat psicofísica socialcultural adult equilibrat: raó-pensament, emoció-sentiments
· Alumno: unitat psicofísica socialcultural menor en procés de construcció: estabilitat-desestabilitat
· Educacio emocional: voluntat d’aprendre
· Practica reflexiva: en equip huma professional.
Educacio ComunicActiva
L'escola de la societat de masses telecomunicada (Teixidó 1992)
Es l'escola activa de 1889 (Abbotshome School, UK), de 1913 (30 punts Escola Nova de Ferrière) reflexionada, ajustada a una societat de comunicació de masses.
Freinet va fer l'Escola Moderna de les Tècniques (1921-1966) feia servir tots els mitjans MAQUINARI del seu temps dissenyant el PROGRAMARI PEDAGÒGIC.
Avui tenim tècniques d'informació i Comunicació (sistemes i aparells), continguts de comunicació de Masses (transmissió, inculcació), moda, novetat, noves tendències, consum, consumisme.
Educació i mitjans de comunicació de masses
Mediación educadora:
La percepción (denotativa): es lo dan los medios
Las sensaciones (connotativa) crean emociones
La expresión (estereotipada), la manera de entenderlo
Proceso educador de la comunicación de masas:

Tenemos que intentar siempre relacionar la razón con la emoción.
Coresponsabilidad educativa:
« Parents-école : rencontre impossible ?
Intervieuw de Philippe Meirieu, professeur en sciences de l'éducation
Propos recueillis par Danielle Mouraux - Le Ligueur du 28 mai 1997
« Professeur en sciences de l'éducation à l'université Lumière-Lyon II, Philippe Meirieu défend l'idée d'une "pédagogie différenciée", selon laquelle la multiplication des itinéraires d'apprentissage et le fait de permettre à chacun de recevoir un enseignemnt adapté favorisent la réussite de tous.Le Ligueur : Famille et école sont nécessaires à 'éducation des enfants; en plus de l'instruction, que peut apporter l'école à l'enfant ?
Philippe Meirieu : "Il faut à un moment donné "arracher" l'enfant à la seule appartenance familiale pour qu'il puisse prendre place dans la société. Aujourd'hui l'école n'est pas la seule à jouer ce rôle : les associations, les mouvements de jeunesse, les amis des parents, la famille élargie sont des lieux où des adultes permettent aux enfants d'échapper à la toute-puissance familiale en ce qu'elle a d'enfermant, voire d'handicapant pour le développement de l'enfant. L'école donne aux enfants l'occasion de se confronter à d'autres univers, notamment celui de la rationalité, de la pensée objectale. Cela signifie qu'il y a des objets qui existent en dehors de notre affectivité.
Certains enfants ont bien du mal à se dégager de cette affectivité : c'est cette petite fille qui ne peut résoudre un problème où "papa achète une voiture pour 150 000 F..." parce que, dit-elle, elle n'a pas de papa.
L'école a donc pour fonction de permettre aux enfants de découvrir des objets culturels en comprenant que ces objets ont une réalité en dehors d'eux. Cela leur permettra de se dégager de l'égocentrisme initial : un petit enfant peut croire que si sa maman arrive en retard, c'est parce qu'elle ne l'aime plus, ou parce qu'il a été méchant, sans penser que son retard est dû aux embouteillages. L'école permet à l'enfant de prendre de la distance avec la famille qui est un lieu où tout est vu à la lumière de l'affectif; elle lui apprend à ne pas tout interpréter à partir de lui, à comprendre que les choses ont une signification en dehors de lui."
Démission vraiment ?
LL. : Les enseignants soulignent souvent ce qu'ils appellent la "démission des parents". Mais que peuvent faire les parents pour bien éduquer leurs enfants ?"
Ph.M. "L'intérêt de l'enfant réclame que chacun fasse son travail : que l'école leur transmette une culture, que les parents suscitent la réflexion et fassent émerger l'intelligence des enfants. Les enfants qui réussissent à l'école sont ceux que les parents invitent à anticiper, à planifier, à donner leur avis à propos des événements familiaux comme les vacances, la télé, l'aménagement du logement, etc. Ces parents font émerger l'intelligence : "Tu veux retapisser ta chambre ? D'accrd. Comment vas-tu t'y prendre ? Par quoi vas-tu commencer ?" Quand on agit ainsi avec un enfant, on fait beaucoup plus que retapisser sa chambre : on le rend intelligent, on l'aide à structurer son travail scolaire. Et sans scolariser la vie familiale ! Sans "faire" du français, des math ou des sciences, mais en mettant l'enfant en situation de réflexion intelligente.
Au lieu de passer son temps à essayer de jouer au professeur particulier de leurs enfants, les parents y gagneront à agir en tant que parents, c'est-à-dire à agir intelligemment dans tout ce qui fait la vie quotidienne de l'enfant et de la famille.
L.L. Que penser dès lors du système des travaux à domicile imposé par l'école et réclamé par de nombreux parents ?
Ph.M. "Il est indispensable de supprimer totalement le travail scolaire à la maison. Il a en effet trois inconvénients majeurs : il reproduit l'injustice sociale, il dégrade la relation psychologique entre parents et enfants, et il oblige les élèves à passer seuls des étapes essentielles de l'apprentissage qui devraient être franchies en classe, avec l'enseignant et les camarades.
S'il fallait vraiment garder du travail à domicile, il faudrait alors inverser les choses : presque tout ce qui se fait en classe pourrait plus facilement se faire à la maison et ce qui se fait à la maison pourrait se faire en classe. On "verrait" la matière chez soi, et on "apprendrait" en classe.
Consommer ou participer à l'école ?
L.L. Lorsqu'ils interviennent dans l'école, les parents ont en tête de défendre les intérêts de leurs propres enfants; mais certains mettent aussi en avant l'intérêt général démocratique. Comment doser la parole et le pouvoir des uns et des autres ?
Ph.M. "La crise aidant, les parents soucieux de l'avenir de leurs enfants se comportent comme consommateurs d'école : ils veulent armer leurs enfants, pour qu'ils puissent se défendre dans la jungle libérale. Les parents qui s'acharnent à n'être que des consommateurs d'école font un mauvais calcul : à moyen terme, une société faite de gens qui auront acquis des diplômes de façon utilitariste ne tiendra pas le coup devant les mutations sociales qui sont devant nous. Il faut éviter que ces parents consommateurs aient trop de pouvoirs dans l'école, car l'école n'est pas un service public dont la qualité se mesurerait à la satisfaction de ses usagers. L'école est une institution, elle promeut des valeurs qui dépassent les intérêts individuels, elle a une mission d'Etat : elle doit garantir et créer du lien social, donner les connaissances pour accéder à la citoyenneté, garantir l'acquisition de lois fondatrices de la démocratie... Pour défendre ces valeurs, les parents devront développer une vision de citoyens : c'est possible s'ils sont associés aux orientations générales et aux évaluations globales de l'enseignement."
L.L. Comment concevoir la participation des parents-citoyens à l'école ?
Ph.M. "Dans des comités de participation, parents, élèves et enseignants sont associés pour observer et évaluer l'action de l'école. Tout réside évidemment dans le choix des indicateurs : que va-t-on observer ? Pas seulement les résultats scolaires, mais aussi la violence dans la cour, l'attitude des élèves vis-à-vis du personnel de service, la coopération entre les petits et les grands, le dynamisme dans le quartier, etc.
Toutes ces dimensions sont intéressantes parce que, pour le parent-citoyen, l'école n'est pas seulement un instrument de promotion de ses propres enfants, mais elle est aussi créatrice de lein social. Le parent-citoyen n'abandonne pas ses enfants, mais il croit que l'école n'est pas seulement au service de ses enfants, qu'elle est aussi une institution où il a son mot à dire, par rapport à un projet de société. Il faut donc associer les parents à la dimension citoyenne de l'école. Ce qui peut paraître paradoxal, c'est que cet intérêt général rejoint les intérêts particuliers : il est plus "rentable" de se former au travail en équipe, à la citoyenneté, aux rapports entre les gens. Mais cette rentabilité n'est pas très visible parce qu'on ne pense pas assez aux coûts sociaux."
L.L. Pensez-vous qu'il faudrait investir plus dans l'enseignement ?
Ph.M. "Le coût social de l'échec scolaire est colossal en tant qu'incivilité, manque de participation, marginalisation, incapacité à se former de manière continue et à comprendre les phénomènes sociaux... On dit qu'il ne faut pas donner plus d'argent à l'école, mais on n'arrête pas de payer des éducateurs pour réparer ce que l'école n'a pas su faire ! Le problème de la prévention, c'est qu'on n'en voit pas les effets au moment où on investit !
Le redoublement est un gros problème, en France comme en Belgique. On a fait des efforts importants pour le diminuer; résultat : les élèves sont passés dans l'année suivante et on a supprimé des postes d'enseignants ! On est donc dans une logique infernale, dans un système pervers, fondé sur un économisme à courte vue qui ne repère pas les coûts sociaux, qui ne voit pas qu'un petit investissement immédiat ferait économiser des remédiations coûteuses à plus long terme. Même au plan économique, ce mode de gestion n'est pas rentable ! Cela coûte très cher de devoir fonctionner avec des gens en échec, des illétrés de 18 ans, des chômeurs, des délinquants en puissance, des proies faciles pour les partis d'extrême-droite, des supporters fanatisés...
Faut-il continuer à fabriquer des gens pareils ou faut-il pousser l'éducation et faire en sorte d'éradiquer ce type de maux ?"
L.L. Le futur décret sur les missions de l'enseignement prévoit que chaque établissement devra réaliser son projet. Quels sont les avantages-inconvénients de cette plus grande autonomie ?Ne risque-t-elle pas d'officialiser les différences entre écoles, quartiers, régions ?
Ph.M. "En France, cela fait vingt ans que nous avons des projets d'établissement; c'est la meilleure et la pire des choses. La pire si cela officialise un système éducatif où chaque établissement ferait ce qu'il veut dans son coin. Mais la meilleure parce qu'on ne peut réaliser des objectifs nationaux qu'en mobilisant des acteurs locaux et en prenant en compte les contraintes et les richesses locales. Le projet d'établissement, c'est un outil, il n'est ni bon, ni mauvais, cela dépend de ce qu'on en fait. Un marteau peut servir à planter un clou ou à fracasser la tête du voisin ! Le projet d'établissement peut tuer l'école voisine si on en fait un outil de discrimination sociale; mais on peut aussi en faire un outil de mobilisation sociale. Pour cela, il faut sortir de la langue de bois et ne pas se contenter des belles et grandes formules du tuype "il faut que les élèves réussissent, qu'ils s'épanouissent..." avec lesquelles tout le monde est d'accord. Il faut que le projet d'établissement se donne des objectifs précis et des indicateurs pour mesurer si on les atteint. Ces objectifs doivent dépasser le champ d'acquisition scolaire pour balayer le cham des acquisitions culturelles."
LL. Cela signifie-t-il que les savoirs scolaires doivent partir des intérêts des enfants ?
Ph.M. "Oui, mais attention : les savoirs scolaires doivent être rattachés moins à la dimension psychologique de l'intérêt de l'enfant qu'à sa dimension anthropologique. Trop souvent, on croit que ce qui a du sens pour l'enfant, c'est ce qui "l'intéresse", au sens étroit du terme, du genre "hier, j'ai réparé avec mon père la mobylette de mon frère". En réalité, ce qui fait sens pour lui, c'est ce qui renoue avec les questions fondatrices : "d'où je viens, qui je suis, pourquoi il y a des hommes et des femmes, c'est quoi la mort, comment je peux aimer et haïr quelqu'un en même temps..." L'école doit introduire une dimensioon anthropologique réelle : elle doit tenter de répondre aux questions que posent les enfants. Elles touchent l'essentiel."
Philippe Meirieu est le co-auteur avec François Dubet, François de Singly et Bernard Charlot, d'un livre intitulé Ecole, familles : le malentendu. éditions Textuel, le Penser-vivre, 1997 »
http://www.et-demain-en-classe.org/biblio/meirieu.htm - 21/01/2011
MITJANS DE COMUNICACIÓ
“La escuela ante los medios de comunicación
Mª Carmen Sánchez Mendías, Psicopedagoga
12/02/2007
En la actualidad, sabemos todos que los medios de comunicación de masas son considerados un elemento que forma parte de la vida de los niños, influyendo de manera directa en su percepción de la realidad y del mundo en el que viven. Por tanto son una fuente de aprendizaje para ellos, pues a través de estos medios aprenden contenidos, adquieren cultura, comportamientos y hábitos, convirtiéndose en definitiva en agentes que influyen en su proceso de aprendizaje y socialización.
Por consiguiente, no podemos negar que los medios de comunicación tienen influencia en el proceso de aprendizaje del niño y en su forma de aprender. Sin embargo, la postura de la escuela ha sido siempre reticente, ofreciendo una perspectiva en la que se consideraba que estos influían pero negativamente en la educación y formación cultural, sin ser conscientes de la posible aportación pedagógica que pueden ofrecer.
Sin percatarse, los niños aprenden de los medios: conocimientos, prácticas sociales y entran en contacto con aquellas realidades en las que no podrían interactuar si no fuera por medio de ellos. Esto hace que puedan reflexionar sobre su persona, familia, amigos, etc…
Durante años eran muchos los docentes que mantenían (y algunos todavía lo mantienen), la concepción de que los medios de comunicación ofrecían información contradictoria en relación al aprendizaje que los niños adquirían en la escuela, lo que suponía una intromisión en el trabajo realizado por el docente a lo largo del proceso de enseñanza- aprendizaje, es decir se les consideraba como intrusos que actúan perjudicando el producto de su trabajo. Este paradigma esta basado en los siguientes postulados:
· Tendencia a ignorar los medios de comunicación por la influencia negativa que ejercen sobre el aprendizaje.
· Acciones de protección sobre los alumnos, con el fin de frenar su influencia.
· Puesta en práctica de un proceso de enseñanza - aprendizaje en contra de los medios.
Pero realmente, ¿es realidad todo lo planteado anteriormente?
En mi opinión, no. Es incorrecto atribuir a los medios de comunicación una influencia negativa sobre el niño. La clave para evitar este efecto negativo, está en el uso que el niño haga del medio, no se puede hablar de medios positivos y negativos. Se debe partir de la base de que estos están diariamente presentes en nuestra vida, son una realidad con la que tenemos que aprender a convivir y por tanto, va a ser tarea de la escuela promover una educación para la realización de un uso correcto. Este objetivo se puede conseguir con impartición en las aulas de una Educación para los Medios.
En este sentido, la escuela debe plantearse los siguientes objetivos con respecto a los medios de comunicación:
· Enseñar al niño a seleccionar la información que recibe.
· Considerarlos como un recurso didáctico, como un elemento de apoyo para el proceso educativo, seleccionando aquellos que se pueden utilizar en los procesos de enseñanza- aprendizaje y descartando aquellos que se limitan al entretenimiento.
· Analizarlos como objeto de estudio y de conocimiento.
· Fomentar una educación de las nuevas generaciones cuyo objetivo sea la formación de espectadores, oyentes y lectores críticos.
· Incorporarlos como objeto de estudio a través de los temas transversales, con el fin que el alumnado adquiera una actitud que conlleve al análisis crítico y reflexivo del contenido que estos transmiten.
· Enseñar a los alumnos a analizar el papel que desempeñan los medios de comunicación en nuestra sociedad.
· Aprender a analizar la forma en que los medios organizan nuestro modo de ver el mundo.
La Educación para los Medios de Comunicación, es considerada como una forma de introducción en la cultura y un modo de entender la realidad social que nos ha tocado vivir, donde el conocimiento esta claramente influido por los medios, por consiguiente se convertirán en agentes de formación al igual que la familia y la escuela.
Realizar una incorporación de los medios en la escuela supone el ingreso en esta de la cultura usual de los niños. Así pues, no debemos verlos como algo negativo, sino como un recurso a utilizar por parte de los docentes para analizar críticamente la sociedad, enfatizando los contenidos culturales que aparecen en los mismos.
En última instancia y a modo de conclusión me gustaría indicar que una adecuada Educación en Medios de Comunicación llevada a cabo desde las escuelas puede potenciar la cultura de los niños, porque los medios forman parte de su identidad cultural. De esta manera se contribuiría a la formación de sujetos activos, críticos, competentes desde el punto de vista comunicativo. Por tanto, su incorporación en el currículum de los centros como tema transversal va a ser vital para que el alumnado adquiera una comprensión del mundo objetiva y sea capaz de desarrollar una actitud crítica y analítica.”
http://www.educaweb.com/noticia/2007/02/12/escuela-medios-comunicacion-12208.html - 21/01/2011
Agentes de educación-comunicación-cultura

QUÈ ÉS UNA CIUTAT EDUCADORA?
“Avui més que mai, la ciutat, gran o petita, disposa d'incomptables possibilitats educadores, però també poden incidir-hi forces i inèrcies deseducadores. D'una manera o d'una altra, la ciutat presenta elements importants per una formació integral, és un sistema complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i polièdric, capaç de contrarestar els factors deseducatius.
La ciutat educadora té personalitat pròpia, integrada en el país on s'ubica. Per tant, la seva identitat és interdependent amb la del territori del qual forma part. És també una ciutat que es relaciona amb el seu entorn, amb d'altres nuclis urbans del seu territori i amb ciutats d'altres països. El seu objectiu constant serà aprendre, intercanviar, compartir i, per tant, enriquir la vida dels seus habitants.
La ciutat educadora ha d'exercitar i desenvolupar aquesta funció de manera paral•lela a les tradicionals (econòmica, social, política i de prestació de serveis), amb una atenció especial a la formació, la promoció i el desenvolupament de tots els seus habitants. Atendrà sobretot els infants i els joves, però amb voluntat decidida d'incorporació de persones de totes les edats a la formació al llarg de la vida.
Les raons que justifiquen aquesta funció són d'ordre social, econòmic i polític, orientades sobretot a un projecte d'ordre cultural i formatiu eficient i convivencial. Aquests són els grans reptes del segle XXI: en primer lloc "invertir" en l'educació, en cada persona, de manera que aquesta persona sigui cada cop més capaç d'expressar, afirmar i desenvolupar el seu propi potencial humà amb la seva singularitat, creativitat i responsabilitat. En segon lloc, promoure condicions de plena igualtat perquè tots puguin sentir-se respectats i ser respectuosos, capaços de dialogar. I en tercer lloc, conjugar tots els factors possibles perquè es pugui construir, ciutat a ciutat, una veritable societat del coneixement sense exclusions, per la qual cosa cal preveure, entre d'altres necessitats, un accés fàcil de tota la població a les tecnologies de la informació i de les comunicacions que permeten el seu desenvolupament.
Les ciutats educadores, amb les seves institucions educatives formals i intervencions no formals (amb intencionalitat educativa fora de l'educació reglada) i informals (no intencionades ni planificades) col•laboraran, de forma bilateral o multilateral per fer realitat l'intercanvi d'experiències. Amb esperit de cooperació, donaran suport mutu als projectes d'estudi i d'inversió, sigui en forma de cooperació directa o col•laborant amb organismes internacionals.
La humanitat no està vivint només una etapa de canvis, sinó un veritable canvi d'etapa. Les persones han de formar-se per la seva adaptació crítica i la seva participació activa en els reptes i possibilitats que s'obren amb la globalització dels processos econòmics i socials; per la seva intervenció des del món local en la complexitat mundial i per mantenir la pròpia autonomia enfront una informació desbordant i controlada des de centres de poder econòmic i polític.
D'altra banda, l'infant i el jove han deixat de ser protagonistes passius de la vida social i, per tant, de la ciutat. La Convenció de les Nacions Unides del 20 de novembre de 1989, que desenvolupa i considera vinculants els principis de la Declaració Universal de 1959, els ha convertit en ciutadans i ciutadanes de ple dret en atorgar-los drets civils i polítics. Poden, per tant, associar-se i participar d'acord al seu grau de maduresa.
La protecció de l'infant i del jove a la ciutat no consisteix únicament a privilegiar la seva condició. És important trobar el lloc que en realitat els correspon al costat d'uns adults que posseeixin com a virtut ciutadana la satisfacció que ha de presidir la convivència entre generacions. Infants i adults apareixen, a primers del segle XXI, igualment necessitats d'una educació al llarg de la vida, d'una formació sempre renovada.
La ciutadania global es va configurant sense que existeixi encara un espai global democràtic, sense que molts països hagin assolit una democràcia efectiva i al mateix temps respectuosa amb els seus genuïns patrons socials i culturals i sense que les democràcies amb més tradició puguin sentir-se satisfetes amb la qualitat dels seus sistemes. En aquest context, les ciutats de tots els països han d'actuar, des de la seva dimensió local, com a plataformes d'experimentació i consolidació d'una ciutadania democràtica plena, promotores d'una convivència pacífica mitjançant la formació en valors ètics i cívics, el respecte a la pluralitat de les diverses formes possibles de govern i l'estímul d'uns mecanismes representatius i participatius de qualitat.
La diversitat és inherent a les ciutats actuals i se'n preveu un major increment en el futur. Per això, un dels reptes de la ciutat educadora és promoure l'equilibri i l'harmonia entre identitat i diversitat, tenint present les aportacions de les comunitats que la integren i el dret de totes les persones que hi conviuen a sentir-se reconegudes des de la seva pròpia identitat cultural.
Vivim en un món d'incertesa que dóna la màxima importància a la recerca de seguretat, la qual sovint s'expressa com a negació de l'altre i amb malfiança mútua. La ciutat educadora n'és conscient, no busca solucions unilaterals simples; accepta la contradicció i proposa processos de coneixement, diàleg i participació com a camí idoni per conviure en i amb la incertesa.
S'afirma doncs el dret a la ciutat educadora, que s'ha d'entendre com una extensió efectiva del dret fonamental a l'educació. S'ha de produir una veritable fusió, en l'etapa educativa formal i en la vida adulta, dels recursos i la potència formativa de la ciutat amb el desenvolupament ordinari del sistema educatiu, laboral i social.
El dret a la ciutat educadora ha de ser una garantia rellevant dels principis d'igualtat entre totes les persones, de justícia social i d'equilibri territorial.
Tot això accentua la responsabilitat dels governs locals en el sentit de desenvolupar totes les potencialitats educatives que acull la ciutat, tot incorporant al seu projecte polític els principis de la ciutat educadora. »
http://ime.olot.cat/default.aspx?NIVELL0=1319&ACCIO=PORTAL 21/01/2011
El treball en xarxa
Avui les escoles no han de treballar soles, sinó amb altres: escola verdes, escola Omnium, escola Unesco, escola europea.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire